Two door cinema club - Undercover Martin & Something good can work

Divendres a la nit. La sala 1 plena a rebentar de gent. Ens ho mirem des de dalt. Comencen a tocar i baixem a baix corrents. Sense ganes de suar ni rebre empentes, ens quedem en el cantó amb més visibilitat, i potser menys qualitat de so, però és igual. Ballem i ens ho passem bé, cantem frases incomprensibles en un anglès inventat i n'hi afegim algunes de la nostra creació.

No em pensava que els conegués tanta gent! De fet, la majoria de la gent que conec encara no n'ha sentit a parlar. Però al Razz tothom els coneixia, tothom n'era súper-mega-fan.

Els Two door cinema club recorden al pop anglès, amb la distinció que ells vénen d'Irlanda del Nord. Són una formació recent, amb només un àlbum, Tourist History, i diversos singles que ja han batut rècords. Es podrien comparar amb The killers, We are scientists o Bloc Party. Així que ja sabeu, si us agraden aquests, proveu els del cinema de dos portes!

The reign of kindo - Hold out & Thrill of the fall

Gracias Xabi por la recomendación!

Abans de res, disculpeu les molèsties pel retard! Ha passat molt temps des de la última actualització. Us ho compensaré una mica amb aquest grup, The reign of kindo. Vénen carregats d'energia des de Nova York. Són joves i la seva formació també és recent. Fan una mescla de jazz i pop-rock que ben bé no sabria explicar. L'únic que sé és que aporten bones vibracions i tenen pinta de saber-ne molt! Us recomano que n'escolteu unes quantes per fer-vos-en a la idea.

No tenen cap videoclip oficial encara, però les seves grabacions en directe des del seu estudi, ofereixen ja molta qualitat!

Phoenix & PS22 - Lisztomania

Si abans només coneixia una de les seves cançons, la mítica "If I ever feel better", ara m'estic endinsant més entre els temes de Phoenix, aquesta banda Parisenca en què, de bones a primeres, no sabríeu dir si el que canta és noi o noia. Comproveu-ho si no ho heu fet ja al vídeo de l'actuació en directe.

No sé en quin estil classificar Phoenix. Tenen temes totalment melòdics, i d'altres ballables... però el que sí que sé és que han trobat una fórmula musical pròpia, i que inspira profunda calma i tranquil·litat, no hi ha desinències menors ni grans canvis, però tots són inesperats, subtils, i sobretot... que transmeten bon rotllo.



I ara bé, què és això de PS22? Un nou model de la play station? Una nau espacial? Res d'això. L'altre dia un amic ho va publicar al F***book i vaig excamar OSTRES! Quina casualitat, justament ara que escolto Phoenix...

PS22 comença amb un professor de música que té ganes d'ensenyar als seus alumnes d'una manera diferent. Es dedicà a composar arranjaments al piano i diferents veus de cor per versionar cançons actuals conegudes. El resultat es veu en les cares dels nens, que canten, amb passió, com si cadascun d'ells fos ja una estrella, passant-s'ho bé amb ells i el professor... què més es pot demanar? Aquests tindran una experiència en la vida molt gratificant, i el professor haurà guanyat molt més que això. No he pogut evitar la pell de gallina i un entendriment instantanis. Escolteu-ho, si us plau.... no té preu!

Josh Rouse - Quiet town

Primer, mireu aquest:



Us sona d'alguna cosa? Publicitat, oi?







Doncs aquest noi/senyor ja porta temps tocant.... i oi que potser no l'havíeu sentit mai? És en John Rouse, americà nascut a Nebraska però crescut a Tennessee.

I per què, si porta des del 1998 actiu, ens comença a sonar ara?

En el seu últim àlbum, El Turista, es veu que s'ha inspirat per la forta influència Spanish. Porta cinc anys a València amb la seva dona i fill... doncs ha de ser prou profunda aquesta influència, fins a usar l'idioma fins i tot per a algunes de les seves cançons. Junt amb la seva dona, Paz Suay, van crear un EP anomenat "She's Spanish, I'm American"

Aquí teniu la resposta, acompanyada d'una mica de Biografia, pels curiosos.

The lost fingers - Billie Jean

Els dits perduts. Aquesta seria la traducció del nom d'aquesta banda Canadenca (part francesa, Quebec per ser concrets). Han traspassat cançons populars i de tot tipus d'estils cap a un sol sentit, un sol estil, el "manouche" o jazz gitano (sí, tipo el de la pel·li Chocolat, podríem dir).

Els seus components són 3: Christian «Dirt» Roberge (vocalista, guitarra), Byron «Maiden» Mikaloff (coros, guitarra), i Alex Morissette (coros, contrabaix), i porten en actiu des de ben poquet, 2008, però ja amb 2 àlbums: "Lost in the 80s" i "Rendez-vous rose".

Us convido a passar per la seva pàgina web (en anglès) on podreu escoltar demos dels seus temes, i si no ja sabeu que teniu els amiguets iutub i espotifài.

PD: l'any passat van estar al programa de'n Buenafuente (aquesta versió m'encanta)

Ed Harcourt - Until tomorrow then

No m'agrada comparar, però mireu com canvia el directe de la gravació.

No m'agrada comparar, però per a què us feu una idea, és una mescla de Jamie Cullum, de Keane, i de Rufus Wainwright.

No m'agrada comparar, però té cançons més melòdiques, com aquesta, i més canyeres, com la de A secret society.

Aquí us ho deixo. Ara trieu amb què us quedeu.

Peter fox - Stadaffe

Hagués preferit posar "Haus am See" però està desactivat per l'usuari... m'encanta aquesta cançó!!!!
Noteu la seva petita paràlisi a la part dreta de la cara, quan mireu el vídeo. Ja ho sé que no és un comentari musical, sinó una d'aquelles coses del morbo...

Vaig descobrir aquest cantant berlinès, Peter Fox, per la ràdio. És la manera més digne de descobrir música. Bé, l'altra és escoltar-la "no se sap d'on" i recordar-ho com un moment màgic. També és maco descobrir un grup a un bar, local, o en un anunci de tele.

Ivette Nadal - En una altra vida

Aquesta noia tant jove ja fa anys que sorprèn. Pel meu gust, ha creat bon gust dins la música catalana i juvenil. De vegades em sembla que els grups catalans cauen en la comercialitat, sonen falsos i patètics. Aquesta és l'excepció. Plena de poesia i d'ella mateixa. Espero que segueixis endavant i sincera amb el teu projecte.

www.ivettenadal.com/

Cyan - Corazón de madera

Val, és un dels seus temes més tristos i melancòlics. Potser no els representa tant, com la seva força i energia de la resta de cançons, i que desboquen en ple directe.

Fem-ho així, val? Us podeu escoltar aquest tema en directe o bé connectar-vos a l'espotifài i sentir tot el seu primer CD.

En plena gravació del segon àlbum, aquí us deixo també una "avanzadilla" del què serà... tu no sé, però jo els hi veig futur a aquests nois de Barna.

http://www.somoscyan.com/

"y yo sigo aquí, vibrando con el eco de tus labios,
tu aliento se escurre en cada rincón de mi cabeza"

Joao Gilberto - Pra que discutir dom madame?

Pra qué discutir com madame?

vaig descobrir fa poc aquesta cançó. El que més em sorprèn és que Joao Gilberto conserva una veu juvenil i afina de qualitat amb l'edat que té... és impressionant. Amb la guitarra ja ni us explico. Deu tenir els dits desfets de tocar-la.

La lletra és una mena de reivindicació en que defensa la samba, en aquest cas (jo ho extrapolaria a la música en general) com a mode d'expressió i llibertat, en què totes les races del Brasil s'uneixen i és allà on convergeixen tots ells. Si els hi treuen la samba, si els hi prohibeixen, seria com exterminar les arrels i el més important per a ells, els orígens.  

Madame diz que a raça não melhora
Que a vida piora por causa do samba
Madame diz que o samba tem pecado
Que o samba, coitado, devia acabar
Madame diz que o samba tem cachaça
Mistura de raça, mistura de cor
Madame diz que o samba, democrata
É musica barata sem nenhum valor

Vamos acabar com samba
Madame não gosta que ninguem sambe
Vive dizendo que samba é vexame
Pra que discutir com madame

No carnaval que vem tambem concôrro
Meu bloco de morro vai cantar ópera
E na avenida entre mil apertos
Vocês vão ver gente cantando concerto
Madame tem um parafuso a menos
Só fala veneno meu Deus que horror
O samba brasileiro democrata
Brasileiro na batata é que tem valor


També us la deixo en Espotifài

Adriana Calcanhotto - Formiga Bossa Nova

Bé, de fet he escollit una cançó seva a l'atzar. Aquesta, en concret, forma part d'un àlbum per a nens, "Adriana Partimpim", en el que disfrassa el seu cognom per a un que suggereix diversió i festa. Però no tan sols per a nens, segons el meu criteri aporta un gra de maduresa a les lletres. Tant bé li va funcionar que ha produït una segona part d'aquest àlbum. Però té moltes altres cançons maques i ben conegudes, "Fico assim sem voçe", o bé la famosa "Inverno", o "Devolva-me". Us les recomano.

Amb versions de grans artistes brasilenys de tota la vida, i cançons compostes per ella mateixa, ella també ha forjat ja història i ha marcat un gran pas en la música del seu país.

Ara bé, valoració del directe, sense banda, ella sola amb una guitarra, és mancança de força, però tot i així resistència. El públic va preferir les seves cançons "dels inicis" abans que noves versions d'artistes internacionals que treien l'encant de la bossa i de la veu portuguesa.

Que será, será... - Corinne Bailey Rae

Al Teatre Grec tot va prendre un altre punt de vista. No només la Corinne és esbelta, sinó que la seva veu t'hipnotitza, i et deixa portar allà on vol. El seu últim àlbum "The sea" està carregat de sentiments, una cançó dedicada per a cadascun d'ells: la seducció, la tristesa, l'alegria, el sentiment, el dol...

El millor, el directe. La seva banda. Uns grans músics que li calcen perfectament. Tothom pren el protagonisme just i equilibrat.

Però em vaig quedar amb el "bis". I és que aconsegueix fer unes versions de grans cançons que no deixen de sorprendre. Va prendre el "que será, será" de Doris Day i el va convertir en un càntic de blues-jazz. Com que no existeix encara a l'spotify, us haureu de conformar amb el que trobeu pel nostre amic iutub.

Elephant Gun - Beirut

Com els definiria? Els Beirut, com em van fer reflexionar, "són els nostres Manel però en anglès". Però van començar molt abans que ells.

Tot va començar arrel de la carrera de Zach Condon en solitari, fins que va anar introduïnt els elements de la música balcànica que l'havien influenciat prèviament: acordions, trompetes, violins i balalaiques.

Elephant Gun va ser el primer tema que em van fer sentir, i el seu primer vídeo, que podeu disfrutar fent un sol clic.

Vetusta Morla - Un día en el mundo

Podria dir que totes les cançons d'aquest grup de Madrid valen la pena. En directe transmeten molt sentiment, rebel·lia, i passió per la música. La veu particular de Pucho i l'estil indie no-tan-típic-com-el-vist-fins-ara els fa destacar per sobre de la resta.

I és que sempre, els primers en fer una cosa nova, són els anomenats inventors. Si no, ja és un plagi. I cada inventor d'un so musical nou, diferent, guanya. La resta ja han perdut molt.

No us perdeu el clip gravat al carrer d'aquest tema:

http://www.youtube.com/watch?v=9K5UrzaKgaY

"Un día en el mundo" és una anàlisi de com vivim els humans en la societat de consum. Com vivim en una jerarquia de poders i com l'estètica i les aparences són més importants del que haurien de ser.

Melissa Laveaux - Needle in the hay

needle
A	noun
	1	needle
				a sharp pointed implement (usually steel)

hay
A	noun
	1	hay
				grass mowed and cured for use as fodder

Needle in a hay seria com dir "l'agulla en un paller". I és que trobar la Melissa Laveaux ha estat casualitat.

Aquí trobareu el clip oficial d'aquesta joveneta canadenca, amb orígens haitians (i es nota la mescla cultural en la seva música). És sorprenent el resultat d'aquesta barreja. Veu de vellut suau. A nosaltres ens va sorprendre tot sopant en un restauranet de Sants. No vaig poder evitar preguntar què era aquella música que ambientava el local al pagar el compte.

Needle in the hay no és seva, és una versió de l'original per Eliott Smith. Aquí podreu sentir com sona aquesta, i ja em direu amb quina us quedeu.

Cigarrettes and Chocolate Milk - Rufus Wainwright

Bon començament de blog (ressona amb orgull).

Ha estat escoltant aquesta cançó que ha nascut "Avui sona", on es dedicarà un espai a una cançó. Algunes enfatitzaran més en el seu autor, d'altres en la lletra, o potser en la melodia en si. Algunes cridaran l'atenció per ser reconegudes d'algun anunci, o en el cas d'aquests cigarros amb xocolata amb llet, els hem extret d'un capítol d'una famosa sèrie nord-americana.

La sèrie és How I met your mother. Quarta temporada, capítol "The last cigarrette". Just al final del capítol mateix, quan s'estàn fumant aquest últim cigarret.

I per desviar el tema per fanàtics youtubencs, aquí podreu trobar una versió bastant bona d'una joveneta vergonyosa i calmada anomenada Nataly Dawn, que també s'ha llançat a la fama fent versions pels canals de vídeo per internet, no només sola, sinó amb el conjunt Pomplamoose. Genials.