lunes, 16 de diciembre de 2013

New Order - Bizarre Love Triangle


Potser va ser la primera cançó que vaig escoltar d'ells, i no sabia ni qui eren. D'això ja fa molts anys, i no ha sigut fins avui que he decidit escoltar New Order per un tub. Tot perquè vaig anar a una fira del disc i vaig veure l'àlbum Substance (1987) en vinil, cridant-me per a quê l'escoltés.



Un moment! Rebobinem! La cançó que jo havia escoltat feia anys no era l'original, era una versió pastelosa que va enganxar molt a la ràdio a l'època dels 90. Ara sí que he fet memòria, coi.

Potser aquest era el famós triangle amorós del que parla la lletra: jo, la música original i la cover.

domingo, 12 de diciembre de 2010

Two door cinema club - Undercover Martin & Something good can work

Divendres a la nit. La sala 1 plena a rebentar de gent. Ens ho mirem des de dalt. Comencen a tocar i baixem a baix corrents. Sense ganes de suar ni rebre empentes, ens quedem en el cantó amb més visibilitat, i potser menys qualitat de so, però és igual. Ballem i ens ho passem bé, cantem frases incomprensibles en un anglès inventat i n'hi afegim algunes de la nostra creació.

No em pensava que els conegués tanta gent! De fet, la majoria de la gent que conec encara no n'ha sentit a parlar. Però al Razz tothom els coneixia, tothom n'era súper-mega-fan.

Els Two door cinema club recorden al pop anglès, amb la distinció que ells vénen d'Irlanda del Nord. Són una formació recent, amb només un àlbum, Tourist History, i diversos singles que ja han batut rècords. Es podrien comparar amb The killers, We are scientists o Bloc Party. Així que ja sabeu, si us agraden aquests, proveu els del cinema de dos portes!



sábado, 11 de diciembre de 2010

The reign of kindo - Hold out & Thrill of the fall

Gracias Xabi por la recomendación!

Abans de res, disculpeu les molèsties pel retard! Ha passat molt temps des de la última actualització. Us ho compensaré una mica amb aquest grup, The reign of kindo. Vénen carregats d'energia des de Nova York. Són joves i la seva formació també és recent. Fan una mescla de jazz i pop-rock que ben bé no sabria explicar. L'únic que sé és que aporten bones vibracions i tenen pinta de saber-ne molt! Us recomano que n'escolteu unes quantes per fer-vos-en a la idea.

No tenen cap videoclip oficial encara, però les seves grabacions en directe des del seu estudi, ofereixen ja molta qualitat!



sábado, 4 de septiembre de 2010

Phoenix & PS22 - Lisztomania

Si abans només coneixia una de les seves cançons, la mítica "If I ever feel better", ara m'estic endinsant més entre els temes de Phoenix, aquesta banda Parisenca en què, de bones a primeres, no sabríeu dir si el que canta és noi o noia. Comproveu-ho si no ho heu fet ja al vídeo de l'actuació en directe.

No sé en quin estil classificar Phoenix. Tenen temes totalment melòdics, i d'altres ballables... però el que sí que sé és que han trobat una fórmula musical pròpia, i que inspira profunda calma i tranquil·litat, no hi ha desinències menors ni grans canvis, però tots són inesperats, subtils, i sobretot... que transmeten bon rotllo.



I ara bé, què és això de PS22? Un nou model de la play station? Una nau espacial? Res d'això. L'altre dia un amic ho va publicar al F***book i vaig excamar OSTRES! Quina casualitat, justament ara que escolto Phoenix...

PS22 comença amb un professor de música que té ganes d'ensenyar als seus alumnes d'una manera diferent. Es dedicà a composar arranjaments al piano i diferents veus de cor per versionar cançons actuals conegudes. El resultat es veu en les cares dels nens, que canten, amb passió, com si cadascun d'ells fos ja una estrella, passant-s'ho bé amb ells i el professor... què més es pot demanar? Aquests tindran una experiència en la vida molt gratificant, i el professor haurà guanyat molt més que això. No he pogut evitar la pell de gallina i un entendriment instantanis. Escolteu-ho, si us plau.... no té preu!

martes, 24 de agosto de 2010

Josh Rouse - Quiet town

Primer, mireu aquest:



Us sona d'alguna cosa? Publicitat, oi?







Doncs aquest noi/senyor ja porta temps tocant.... i oi que potser no l'havíeu sentit mai? És en John Rouse, americà nascut a Nebraska però crescut a Tennessee.

I per què, si porta des del 1998 actiu, ens comença a sonar ara?

En el seu últim àlbum, El Turista, es veu que s'ha inspirat per la forta influència Spanish. Porta cinc anys a València amb la seva dona i fill... doncs ha de ser prou profunda aquesta influència, fins a usar l'idioma fins i tot per a algunes de les seves cançons. Junt amb la seva dona, Paz Suay, van crear un EP anomenat "She's Spanish, I'm American"

Aquí teniu la resposta, acompanyada d'una mica de Biografia, pels curiosos.

lunes, 23 de agosto de 2010

The lost fingers - Billie Jean



Els dits perduts. Aquesta seria la traducció del nom d'aquesta banda Canadenca (part francesa, Quebec per ser concrets). Han traspassat cançons populars i de tot tipus d'estils cap a un sol sentit, un sol estil, el "manouche" o jazz gitano (sí, tipo el de la pel·li Chocolat, podríem dir).

Els seus components són 3: Christian «Dirt» Roberge (vocalista, guitarra), Byron «Maiden» Mikaloff (coros, guitarra), i Alex Morissette (coros, contrabaix), i porten en actiu des de ben poquet, 2008, però ja amb 2 àlbums: "Lost in the 80s" i "Rendez-vous rose".

Us convido a passar per la seva pàgina web (en anglès) on podreu escoltar demos dels seus temes, i si no ja sabeu que teniu els amiguets iutub i espotifài.

PD: l'any passat van estar al programa de'n Buenafuente (aquesta versió m'encanta)

viernes, 20 de agosto de 2010

Ed Harcourt - Until tomorrow then






No m'agrada comparar, però mireu com canvia el directe de la gravació.

No m'agrada comparar, però per a què us feu una idea, és una mescla de Jamie Cullum, de Keane, i de Rufus Wainwright.

No m'agrada comparar, però té cançons més melòdiques, com aquesta, i més canyeres, com la de A secret society.

Aquí us ho deixo. Ara trieu amb què us quedeu.